Cuando el sol se detiene

Chequen mi Slide Show

2008-06-19T09:41:00.001-07:00

Atrapada en un cos equivocat

2008-06-13T12:51:00.000-07:00

Les meves passes son grans, de fet molt grans , tant grans, que qualsevol diria que el temps m’empaita . Mirant enrere no recordo quin va ser el dia que vaig començar a caminar així ,però tinc subtils records del meu pare corrent pels carres dels barris baixos de la meva ciutat, estrenyent-me la maneta amb la seva i fent-me quasi volar de l’impuls, per ell sempre era tard, de fet encara sempre es tar , però tard perquè?.
Vaig baixar a Barcelona tenia molts encàrrecs per fer .Com ja és costum amb mi no vaig perdre un sol minut i ja en el tren vaig començar a fer el full de ruta per no perdre un sol instant . Havia d’anar a renovar el meu carnet de conduir desprès aprofitaria per anar a visitar als pares, compraria aquell vestit per la festa d’any nou i portaria l’aparell de música a la botiga per reparar-li-ho i si mai em quedava un minut gaudiria de la ciutat. (Així millor) vaig pensar , el tenir-ho tot baix control em calma l’esperit .
Fent-me un lloc al tren per poder baixar a la propera parada vaig veure en el reflex del vidre una imatge que em va aturar els meus pensaments . Estava igual que l’últim cop que el vaig veure, feia molt goig i continuava tenint aquell meravellós somriure que tant em va fer somiar de jove.
Les portes es van obrir i vaig sentir-me transportada per la multitud que m’empaitava pel darrera . Vaig perseguir-lo amb la mirada no volia pas perdre’l i de sobte un cop a l’andana quant em va passar pel costat vaig reparar que no anava sol, l’acompanyava una noia , una noia de la seva edat mes o menys de uns setze o disset anys
El cor se’m va aturar i girant-me cap al planell de les estacions vaig veure reflectit el meu rostre i vaig recordar la meva edat.
He corregut massa, el meu cap ha anat quasi tant ràpid com els meus peus per atrapar el temps, però el meu cos em traeix i em recorda que per molt que corri, el temps passa inexorablement.

Professió : Mare

2008-06-12T01:19:00.000-07:00

Vaig néixer amb la professió al coll,com aquells trets genètiques dels quals no te’n pots desempallegar encara que vulguis. Crec em el destí i crec que el meu era talment aquest.
Ja a la més tendre infància amb recordo agafada de la ma de la meva mare per els carres de Perpignan, plorant desconsoladament per el desig frustrat d’aconseguir un abundant aixovar per la meva recent estrenada nina , la mare mai va comprendre la meva prematura professionalitat.
Molt aviat vaig haver de canviar els estudis, les festes , les discoteques els nois i els viatges per els bolquers les farinetes i les nits sense dormir. Però fent una ullada enrere, mai em vaig sentir estafada per la vida , realment allò era el que sempre havia desitjat i ara ho tenia , potser havia arribat un xic aviat però allà estava el meu far d’Alexandria, el perquè de tot plegat , la raó per llevar-me cada matí. Res ves estat igual sense tu .
Ho vas fer molt fàcil vas acompanyar-me en el més bo i en el més difícil sempre amb un somriure, sense qüestionar el meu criteri seguint-me com qui segueix al profeta i acceptant les meves decisions que no varen ser fàcils.
Després van arribar temps de guerres i tempestes i no sé si vaig saber estar a la alçada, crec que en cap professió en els temps difícils estàs suficientment preparat , amb les eines necessàries i amb el coratge i la força que això requereix, i un cop lliurada la batalla, la darrera batalla la vida amb vol jubilar de tu i és molt difícil deixar de cop una professió que tant estimes i que tants anys t’hi has dedicat.
Encara tinc feina sortosament però una feina no substitueix una altra i aviat també m’arribarà la propera jubilació i els ulls sem humitegen i el cor sem encongeix al saber-me allunyada de la meva estimada professió.

Un cívic matí

2008-06-11T10:32:00.000-07:00

Començo aquest blog com qui comença un plec de descarreg, perqué vull descarregar i no pas plegar, peró si no trec del pap tot allò que m'amoïna crec que em sortira un enorme, grogenc i tufejant gra al nas, que s'anirà fent gran, tant gran que a la fí no em deixarà veura res. És per això que abans que la situació em pugui intentarè acabar jo amb la situació.

M'he llevat com cada matí, he seguit aquella rutina que tant em reassegura ,primer anar al bany rentar-me bé la cara (tres cops ) si fa falta i després un bon esmorçar veient les terribles noticies

que cada cop m'impressionen menys, desprès escollir la roba adeqüada i cap al carrer que falta gent. Tot s'emblava d'allò més normal fins que he empès la porta del cívic.

Continuara....