Les meves passes son grans, de fet molt grans , tant grans, que qualsevol diria que el temps m’empaita . Mirant enrere no recordo quin va ser el dia que vaig començar a caminar així ,però tinc subtils records del meu pare corrent pels carres dels barris baixos de la meva ciutat, estrenyent-me la maneta amb la seva i fent-me quasi volar de l’impuls, per ell sempre era tard, de fet encara sempre es tar , però tard perquè?.
Vaig baixar a Barcelona tenia molts encàrrecs per fer .Com ja és costum amb mi no vaig perdre un sol minut i ja en el tren vaig començar a fer el full de ruta per no perdre un sol instant . Havia d’anar a renovar el meu carnet de conduir desprès aprofitaria per anar a visitar als pares, compraria aquell vestit per la festa d’any nou i portaria l’aparell de música a la botiga per reparar-li-ho i si mai em quedava un minut gaudiria de la ciutat. (Així millor) vaig pensar , el tenir-ho tot baix control em calma l’esperit .
Fent-me un lloc al tren per poder baixar a la propera parada vaig veure en el reflex del vidre una imatge que em va aturar els meus pensaments . Estava igual que l’últim cop que el vaig veure, feia molt goig i continuava tenint aquell meravellós somriure que tant em va fer somiar de jove.
Les portes es van obrir i vaig sentir-me transportada per la multitud que m’empaitava pel darrera . Vaig perseguir-lo amb la mirada no volia pas perdre’l i de sobte un cop a l’andana quant em va passar pel costat vaig reparar que no anava sol, l’acompanyava una noia , una noia de la seva edat mes o menys de uns setze o disset anys
El cor se’m va aturar i girant-me cap al planell de les estacions vaig veure reflectit el meu rostre i vaig recordar la meva edat.
He corregut massa, el meu cap ha anat quasi tant ràpid com els meus peus per atrapar el temps, però el meu cos em traeix i em recorda que per molt que corri, el temps passa inexorablement.
No hay comentarios:
Publicar un comentario